Sempre ens hem caracteritzat per la poca distància que ens ha separat sempre, tenir-nos a pocs mil·límetres de distància és el que ens ha agrada i el que més fèiem.
Ens passàvem dies i nits un al costat de l'altre, i sense saber-ho ens hem convertit amb un punt fort i estable per l'altre. Mai ens ha calgut utilitzar cap terme per referir-nos a nosaltres; cert que al principi érem tu i jo i que cada un feia la seva, sense donar explicacions a l'altre, però amb els mesos ens hem convertit amb nosaltres, amb projectes de futur i confessions. Has estat les meves escapades quan necessitava allunyar-me del meu dia a dia, has estat el meu amor secret i la rauxa en dies cansats. M'has recolzat en tot moment, fins i tot el dia que em vas dir que pensaves de tot això, que la única diferència entre tu i jo, deies, és que jo et deia tot el que sentia i tu t'ho callaves i que per tant, ho passaves més malament. Amb els dies em convertit la nostra revolta amb alguna cosa més dolça.
He de confessar que d'una hora lluny la gent que ens envolta i no sabia res de tot això s'ho ha estat ensumant, les mirades ens delaten. Les marxades i arribades junts també.
Has escollit la distància sense demanar-me permís; i crec que tu mateix també estàs veient que potser no ha estat la millor solució, perquè ens necessitem i no ens tenim. Però pel nostre orgull farem veure que tant ens fa que l'altre no estigui aquí, però en el fons d'amagat als altres ens anirem trucant per saber que l'altre està bé.
I amb la distància estic veient que t'enyoro més del que m'hagués pogut imaginar.
La teva veu ha canviat, no ets aquella persona amb energia. Estàs cansat i et sents sol. I jo des d'aquí no se que fer. Voldria abraçar-te i dir-te que junts tirarem endavant, i que no pateixis que tot anirà bé.
No se que fer amb nosaltres. No et vull tenir lluny però tampoc et puc tenir a prop.
... i és que t'estimo.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada